"L'impostor de Viena": mentides i poder

La música té un poder irracional; té alguna cosa de màgica

Il·lustració de Pep Boatella

Falta menys d’una setmana per la publicació de “L’impostor de Viena” (2 d’octubre) i ja anem escalfant motors. D’entrada, tenim presentació: el divendres 4 d’octubre a les 19.30h tothom està convidat a La Tribu Llibreria (C/ Pons i Gallarza, 30). S’hi farà una lectura dramatitzada a càrrec de Natàlia Barrientos i Ferran Rivas. Tanmateix, abans que res, he pensat que podria donar quatre pinzellades sobre el llibre. L’impostor de Viena és la història d’un noi, en Bruno, que viu en un poblet italià amb l’esperança de convertir-se en músic algun dia. Quan esclata la Primera Guerra Mundial, troba una flauta que resulta tenir un poder sorprenent: quan la toca, tothom es queda meravellat. Això convenç a un mag ambulant de contractar-lo per fer calaix amb els soldats enemics, però, esclar, aviat hi ha un general austríac que li comença a seguir la pista per fer-se amb la flauta...

A la novel·la s’hi toca el tema fonamental del poder. Amb un poder a les mans, actuarem amb ètica o ens deixarem portar pel mal camí? També hi ha el tema de la honestedat. El protagonista s’embolica dins d’una mentida que cada vegada es fa més grossa i el va allunyant de qui és ell mateix. La idea inicial va venir de la passió per la música: és l’art que connecta més directament amb les emocions, també el que crea més ídols i referents al món, perquè han sigut capaços de connectar amb alguna cosa dins nostre. És un poder totalment irracional, té alguna cosa de màgica. D’aquí va sortir la idea –ja coneguda en la literatura– de materialitzar-lo en la forma d’un instrument mitològic que fos capaç d’encisar tots els públics. Què passaria si aquest poder irracional arribés a les mans d’un adolescent que encara no sap res de la vida ni d’ell mateix? Quant trigaria a deixar-se endur per la vanitat? I quants s’aprofitarien d’ell? Quants intentarien fer-se amb el seu poder?

I, esclar: si havia de ser una novel·la sobre música, l’indret no podia ser un altre que la capital mundial de la música: Viena, la ciutat on estrenaven les seves obres Mozart, Beethoven o Strauss, entre molts d’altres, però no només això. Uns ciutadans, els de Viena, amb una devoció especial per la música, amb grans institucions com la Musikverein, on cada any s’hi fa el Concert d’Any Nou. I la Primera Guerra Mundial era el rerefons perfecte, perquè va ser un moment de canvi. Fins aleshores, els vienesos estaven més preocupats per les estrenes teatrals i musicals que per cap altra cosa. Després de la guerra, es va perdre aquesta innocència i l’art i la música van deixar de ser el centre de les discussions públiques en favor de la política o l’economia, i això ja ha canviat per sempre: avui en dia, la cultura ja no té ni un minso paper en el discurs social –penso en el paper que havien tingut els poetes a Catalunya, per exemple–; i trobo que hi perdem alguna cosa, apartant-la dels temes importants. Una societat sense cultura és una societat morta.

El 2 d'octubre es publica L'impostor de Viena.